La vida es bella

Avui dedicaré aquesta entrada a una de les bandes sonores que més m'agrada: La vida es bella.
Curtit en films amb Fellini i els germans Taviani, Piovani sp com ningú crear melodies inolvidables i arribar al fons del cor de l'espectador (i no d'una forma tant descada com Benigni).

Lo millor d'aquesta banda sonora són els meravellosos temes centrals: un d'amor, molt maco, i un altre dedicat al personatge.de Guido i els seus embolics, amb ritme i contagiós. I dic el millor perquè la resta de la partitura es basa en algun tema secundari (un parell de valsos i temes foscos per tal de mostrar l'horror dels camps de concentració) i bàsicament repeticions d'aquests dos temes: més de la meitat dels talls conté alguna de les dues melodies, que reulta a cops abusiu.

En la pel.lícula resulten fascinants i fàcilment memoritzables degut a la seva excessiva aparició (que produeix una falsa sensació de "qué bona és la banda sonora perquè he sortit del cinema tatarejant-la").

Tot i això, la seva qualitat, és indubtable!

Aquí us deixo una d'aquestes dos joies que s'ha fet tant popular: 'La vita é bella'

Per tal de que la música no sone, cal accionar el dibuix de l'altaveu que hi ha al costat de l'estrella a la part superior de les imatges.

BSO El gran dictador. Chaplin: director, productor, actor i músic

El gran dictador del 1940, produïda i dirigida per Charles Chaplin és una alte film interesant per explorar musicalment. És de les primeres pel.lícules que compten amb la participació del mateix director en la composició musical.

Així, la direcció musical del film estigué sota els noms de Charles Chaplin i 2 grans figures de la música clàssica: Richard Wagner i Johannes Brahms.
Com és evident, va ser candidata a l'Òscar a la millor música, junt amb 4 candidatures més: a la millor pel.lícula, al millor guió, al millor actor principal i al millor actor secundari (Jack Oakie).

Alguns dels problemes foren els efectes sonors ( en mans de Percy Townsend i Glen Rominger). Com imitar el so del motor d' un avió? Cap efecte sonor en un estudi l' imitava. Finalment, els tècnics simplificaren la tasca: van anar a un aeròdrom a grabar allí el so.

Així quedava resolta una de les parts de la complicada i polèmica trama del film.

BSO Casablanca: un cop de sort

Casablanca fou un fil llançat per la productora Warner Bross el 1942, que comptava amb la participació de l´Ingrid Bergman i Humphrey Bogart com a intèrprets estrella i amb Michael Curtiz com a director.



Musicalment parlant, cal dir que és una pel.lícula amb un gran interés. No només fou candidata a als Oscars de l' Acadèmia de Cine de Hollywood a la millor música original de Max Steiner. Però per complicar encara més aquella melodia desencadenada que va suposar el rodatge del film, també hi hagué problemes.



El compositor Max Steiner, que ja habia guanyat dos Òscars per El delator (John Ford, 1931) i La extraña pasajera (Irving Harper, 1941) i habia estat candidat , entre altres, per Lo que el viento se llevó (Victor Fleming, 1939) va voler substituir la cançó As time goes by, que provenia d'un show de Broadway de 1931, per una altra original seva que li proporcionara pingües royalties. Però per poder fer aquest canvi es deurien rodar de nou les seqüències en què el negre Sam tocava al piano. (Un altre detall: en un principi s'havia pensat que aquest paper fós interpretat per una dona, Lena Horne o Ella Fitzgerald; finalment fou el percussionista Dooley Wilson qui donà vida el fidel Sam, encara que no era ell qui tocava vertaderament el piano, sinó Elliot Carpenter ocult darrere una cortina).

Finalment, la substitució de la cançó no fou possible ja que Ingrid Bergman s´havia rapat els cabells per el rodatge de ¿Por quién doblan las campanas?, el seu següent film, ambientada en la Guerra Civil espanyola, i no trobàren una perruca comparable a la seva bella cabellera. Així, els productors van acabar tirant la tovallola. Per bé!
Segurament hagués sigut un error suprimir la melodia As time goes by, que arrelant-se en la pel.lícula va convertir-se en un èxit en totes les emisores de ràdio del pais.
"Alguna cosa deuria tindre per despertar tanta atenció", va reconèixer humilment Max Steiner, qui, curiosament, va composar la música de Play it again, Sam, versió lliure del mite de Bogart escrita i interpretada per Woody Allen sota les ordres de Herbert Ross. A Espanya, fou titulada Sueños de seductor.

Com a última curiositat pot assenyalar-se que en ningún moment es diu en la pel.lícula una de les frases que paradòjicament l´ha fet més famosa: "Play it again, Sam". En realitat, allò que la LIsa diu és : "Play it, Sam, play As time goes by". Per la seva part la frase de Rick és :"You played it for her, you can play it for me. Play it"

Així, dons, veiem que el món del cinema és ple de casualitats!

Les meves experiències amb la música de cine

És un art, una forma de sentir, una sensació, un sentiment.

És color, olor, dolor, amor...

És tristesa i alegria, tempesta i calma, blanc i negre, un somriure una llàgrima, el diàleg i el silenci.

Ho és tot.

Això és una definició de què és la música. Però també de què és per a mi el cine. Ambdues són una gran part del que m´agradaria que fós la meva vida. I m´agradaria dedicar a això aquest blog.

En aquest camí, magradaria nomenar algunes de les meves experiències amb la música de cine.:

-Amb Moma orquestra de cambra (http://momaorquestra.blogspot.com/2008/07/blog-post_6551.html) he tocat el adagio de corelli del film Master and Commander, Memory del musical Cats adaptat al cinema, Yesterday dels Beatles, que fa poc temps ha sigut inclosa en Across the universe i junt amb la soprano Patricia Machado he tocat Oh mio babbino caro, que podem escoltar en Les vacances de Mr. Bean en una escena molt còmica de la pel.lícula.

-I amb l´orquestra de Vinaròs he tocat repertori Disney i també Aases' Death, que podem escoltar com a fons de Naixement d´una Nació en alguna de les seves edicions, però no gaire important perquè la música no consta enregistrada en cap lloc com a banda sonora original del film.

En el blog, hi ha penjat un vídeo de youtube de l´obra de Corelli amb l´orquestra Moma tocat i grabat per mi, per aportar una petita mostra d´allò que més m´agrada fer. I la imatge, és un extracte d'un setmanal on es comenta l´actuació de l´orquestra i la soprano en Oh mio babbino caro.

Espero que us agradi!